g3g / g33g catàleg . catálogo . catalogue distribució . distribución . distribution comandes . pedidos . to order g's club
últimes edicions . últimas ediciones . latest editions notícies . noticias . news

Per què les dretes i moltes esquerres espanyoles no entenen o no volen entendre el que passa a Catalunya

Vicenç Navarro
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Octubre, 18, 2017
 
Els mites del nacionalisme uninacional espanyolista

Una de les raons que es donen amb major freqüència en cercles de l’establishment politicomediàtic espanyol per explicar el creixement de l’independentisme a Catalunya és que la majoria de la població catalana ha estat subjecta a un rentat de cervell durant la major part dels anys de govern a Catalunya dels partits nacionalistes catalanistes, cosa que explica el seu creixent desig de separar-se de la resta d’Espanya, desig que seria fruit del seu suposat adoctrinament en un sentiment antiespanyol. Hi ha hagut veus, predominantment de la dreta catalana, d’orientació conservadora i/o neoliberal, que han ajudat al fet que es creés aquesta percepció a través de missatges i eslògans com “Espanya ens roba”, amb els quals han contribuït a l’extensió a Espanya d’aquesta lectura del que està succeint a Catalunya. Les declaracions a La Sexta Noche del que va ser president de la Comunitat de Castella-la Manxa, i Ministre de Defensa durant el govern del PSOE (dirigit pel Sr. Zapatero), el Sr. José Bono, són un cas clar d’aquest pensament dominant que atribueix el que passa a Catalunya a una manipulació dels sistemes públics d’informació i de les institucions públiques de reproducció de valors per part dels partits governants a la Generalitat de Catalunya.

Sense negar la instrumentalització d’aquests mitjans pels governs Pujol, Mas i Puigdemont (que jo he criticat extensament), que es presenta fins i tot amb major intensitat a les altres comunitats autònomes d’Espanya (a on els mitjans d’informació estan també instrumentalitzats pels partits governants), aquest fet és insuficient per explicar el creixent desig que existeix entre grans sectors de la població catalana de separar-se d’Espanya. Aquesta manipulació dels mitjans d’informació per part dels governs nacionalistes catalanistes de la Generalitat de Catalunya ha estat constant durant més de trenta anys de mandat i, no obstant això, el creixement de l’independentisme només s’ha donat recentment i d’una manera molt ràpida, i molt especialment, des que el Tribunal Constitucional de l’Estat espanyol va rebutjar elements molt importants de l’Estatut proposat pel govern català tripartit presidit pel socialista Pasqual Maragall (durant els pocs anys que Catalunya ha estat governada per les esquerres), i que va ser aprovat pel Parlament, per les Corts Espanyoles i confirmat, més tard, pel poble de Catalunya.

Las veritables causes del creixement de l’independentisme a Catalunya: el nacionalisme uninacional de l’Estat espanyol Borbònic i de l’establishment politicomediàtic espanyol

El fet que les dretes i moltes esquerres espanyoles assignin la responsabilitat d’aquest creixement a les polítiques informatives i educatives del govern català es deu al seu desig de negar qualsevol responsabilitat de l’Estat espanyol en el creixement de l’independentisme, que és precisament la causa principal de l’augment en grans sectors de la població catalana del desig de separar-se d’Espanya. La causa d’aquest creixement no es troba, doncs, a Catalunya, sinó primordialment a les polítiques públiques de l’Estat central basat a la capital del Regne (que té poc que veure amb el Madrid popular), centre del nacionalisme espanyolista, que és la primera i més important causa d’aquell creixement. Hauria de ser obvi que per entendre què passa a Catalunya cal conèixer el passat ocult (oblidat deliberadament a la història oficial del país) i el present esbiaixadament mostrat per l’establishment politicomediàtic del país, del qual el Sr. Bono és representatiu. Avui aquest nacionalisme uninacional, la màxima expressió del qual va ser la dictadura franquista que va existir a Espanya durant quaranta anys i la cultura de la qual ha romàs en la democràcia que la va seguir, perviu com a conseqüència que la transició (mal anomenada modèlica) de la dictadura a la democràcia no va ser una ruptura amb l’Estat anterior, sinó una obertura per poder incorporar elements de democràcia que li permetessin entrar a la Unió Europea, elements que eren molt insuficients per poder homologar la democràcia existent a Espanya a la de la majoria dels països d’aquesta comunitat politicoadministrativa.

El nacionalisme uninacional espanyolista que no es defineix com a nacionalisme

L’Estat espanyol ha estat sempre el màxim instrument d’aquest nacionalisme espanyolista, vehiculat per la Monarquia Borbònica. Aquesta visió uninacional és també dominant a la intel·lectualitat espanyola. I és tan poderosa i tan generalitzada que els autors que la reprodueixen ni tan sols en són conscients, d’això. És característic de qualsevol discurs dominant discriminatori que el que el reprodueix ni s’adoni d’això. En una cultura masclista, per exemple, les expressions masclistes que s’utilitzen en el llenguatge ni tan sols són reconegudes com a tals per les persones que les utilitzen, ja que ni tan sols són conscients d’això. Aquests termes estan tan integrats en el llenguatge i manera de pensar dominant que ni tan sols són considerats ideològics: es consideren com un llenguatge neutral, raonable i/o lògic. El mateix ocorre, doncs, amb el nacionalisme espanyolista, que ni tan sols es considera nacionalisme. Aquest terme, “nacionalisme”, s’utilitza per definir els nacionalismes perifèrics com el català, el basc o el gallec. Però mai per definir el nacionalisme espanyolista. Sentir a un Vargas Llosa, o a un Fernando Sabater o a un José Bono dient que els nacionalismes són dolents, definint com a tals solament els perifèrics, sense reconèixer que ells són, al seu torn, profundament nacionalistes, i que imposen el seu nacionalisme a tots els altres, és característic del que succeeix avui a Espanya. Tots ells han publicat articles o fet declaracions demonitzant els nacionalismes perifèrics amb arguments típics del nacionalisme espanyolista, accentuant la uninacionalitat d’Espanya, missatges transmesos a El País i altres mitjans de l’establishment politicomediàtic de l’Estat borbònic.

Aquest nacionalisme uninacional va ser imposat a sang i foc a Catalunya durant la Guerra Civil. No es vol reconèixer que, per exemple, l’idioma català va ser prohibit pels ocupants de Catalunya (només tolerat a l’ambient familiar), i que només es permetia parlar “la lengua del imperio”, com es va definir el castellà. El feixisme, màxima expressió del nacionalisme espanyolista, va significar una opressió no només de classe social, sinó també de nació. Això últim mai no es reconeix o admet, i s’oblida deliberadament la seva enorme brutalitat, que fins i tot va sorprendre a dirigents del nazisme alemany i del feixisme italià, de visita a Barcelona durant l’ocupació (veure el capítol X, “La llarga nit del franquisme”, a Josep Fontana, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya). El terror va ser una tàctica imposada pels colpistes que van interrompre un sistema democràtic republicà, ja que les forces ocupants del nacionalisme espanyolista sabien que tenien a la majoria de la població en contra (veure “Una breu història personal del nostre país” a www.vnavarro.org, 26.09.17).

La imposició del nacionalisme uninacional espanyolista

A Catalunya hi va haver un intent de genocidi cultural, fet desconegut, ignorat, ocultat o menystingut pel nacionalisme espanyolista. Hi va haver una repressió brutal que es va sumar al terror estès al llarg de tot Espanya, imposat per les oligarquies i elits de l’estructura de poder en contra de la majoria de les classes populars, terror causat per les mateixes minories que van actuar en contra de la cultura catalana. Per aquest motiu les esquerres catalanes sempre van defensar que la lluita per l’alliberament de les classes populars i de la nació catalana eren la mateixa, fet que fins i tot la dreta nacionalista catalana dirigida pel Sr. Pujol va haver de reconèixer.

A Espanya la gran influència del nacionalisme espanyolista explica que qualsevol defensa de la identitat catalana i de la plurinacionalitat de l’Estat hagi estat vista sempre com a secessionisme. La marginació de Pasqual Maragall, president socialista de la Generalitat de Catalunya, per part de la direcció del PSOE sota el mandat del president Zapatero i el seu equip, incloent el seu Ministre de Defensa, el Sr. Bono, a causa del seu intent de recuperar els drets de Catalunya com a nació, exemplifica aquesta influència. El ministre Bono el va acusar de tenir simpaties secessionistes. En realitat, el reconeixement de Catalunya mai no va respondre a un objectiu secessionista. Va ser un reconeixement profundament solidari i basat en una visió plurinacional, amb un clar compromís per la justícia social i la democràcia per a tota Espanya. Va ser el president Companys (que va ser director d’una revista titulada Nueva España) el que va morir afusellat per secessionista per les “tropes nacionals” colpistes. Companys va convidar les forces progressistes espanyoles (entre les quals ell era summament popular) que assentessin les seves bases a Catalunya per poder resistir la situació que estava patint Espanya. A Catalunya l’independentisme només ha sorgit quan la plurinacionalitat de l’Estat no ha estat acceptada per l’Estat central. I el cas actual és un exemple d’això.

Els símbols borbònics mai no han estat populars a Catalunya

L’enorme brutalitat amb la qual el nacionalisme espanyolista es va imposar a Catalunya explica, per exemple, que la bandera borbònica espanyola, màxima expressió d’aquest nacionalisme, mai no hagi estat molt popular en aquest territori, fet que és presentat maliciosament pel nacionalisme espanyolista com el reflex d’un sentiment anti-Espanya, sentiment que en realitat no existeix a Catalunya. Cal entendre que quan les tropes colpistes –que es deien a si mateixes els “nacionals” (que es van caracteritzar per una enorme brutalitat i repressió)- van ocupar Catalunya, ho van fer enarborant la bandera borbònica i tocant la Marxa Reial com a himne nacional. Com vol l’establishment politcomediàtic que aquests símbols siguin populars a Catalunya? No s’adonen que la gent té memòria? A Catalunya la bandera estanquera ha estat popular només als barris benestants, a on aquesta bandera representava aquells que van recuperar els seus interessos. Però, a nivell de carrer, la bandera espanyola era la republicana, bandera que, juntament amb la senyera a Catalunya, portaven els soldats que defensaven el sistema democràtic al front. Milers de catalans tenen a la seva tomba la senyera i la bandera espanyola, que era, i emotivament continua sent, la republicana.

I el que és de gran interès és que a les últimes manifestacions, com la del 3 d’octubre, a més a més de moltíssimes esteladas (la bandera independentista) hi havia també, per part dels que se sentien espanyols i estaven en contra de l’Estat espanyol borbònic, la bandera republicana (a més a més de la senyera). La bandera espanyola per a les persones catalanes amb memòria és la bandera republicana, la bandera dels que van lluitar per una altra Espanya. És indicador de baixesa i mesquinesa, així com de fanatisme nacionalista espanyolista, que en l’homenatge als que van lluitar per la República, el Sr. Bono, president de les Corts Espanyoles, no els deixés portar aquesta bandera. I un altre indicador de la baixesa moral d’aquest personatge és que manipulés a l’entrevista que se li va fer en La Sexta les declaracions que fa anys va fer Pablo Iglesias, quan aquest va expressar no sentir-se representat per la bandera borbònica espanyola, a la qual cosa Bono va indicar que, segons sembla, el Sr. Iglesias hauria preferit la bandera d’Afganistan (sí, va dir Afganistan. Veneçuela no havia aparegut encara en el seu imaginari). No se li va ocórrer al Sr. Bono que per a milers d’espanyols de diferent procedència familiar a la seva (procedeix d’una família falangista), emotivament la seva bandera espanyola és la republicana. En realitat, seria desitjable que en la mesura que existeixi un major rebuig a la Monarquia, s’utilitzessin extensament els símbols republicans.

La crítica del suposat victimisme a Catalunya

Una altra característica de l’establishment politicomediàtic espanyol és acusar el nacionalisme català de victimisme, presentant-lo com si patís un complex una miqueta paranoic de ser víctima en aquesta relació, infundat segons ells, ja que Catalunya sempre ha rebut un tracte preferencial per part de l’Estat espanyol. Una anàlisi objectiva del que va ocórrer amb l’Estatut del 2006 (el veto del qual en parts essencials per part del Tribunal Constitucional va iniciar el creixement de l’independentisme) mostra la falsedat d’aquesta acusació. Una persona, no sospitosa de simpaties secessionistes, com Josep Borrell, que va ser president del Parlament Europeu i Ministre al govern PSOE presidit per Felipe González, ha fet una breu llista dels greuges i ofenses a Catalunya. El 2005, el govern d’esquerres del tripartit, liderat pel socialista Pasqual Maragall, va proposar un Estatut que redefinís la relació del govern de la Generalitat amb l’Estat espanyol, proposant, entre d’altres elements, el reconeixement de Catalunya com una nació dins d’un Estat plurinacional. Aquest Estatut, com he indicat abans, va ser aprovat pel Parlament de Catalunya, més tard (modificat) aprovat per les Corts Espanyoles, i finalment, aprovat pel poble català en un referèndum. Ara bé, tot aquest procés acumulatiu de decisions preses per diferents sobiranies va ser completament ignorat. Borrell assenyala que elements importants d’aquest Estatut van ser vetats pel Tribunal Constitucional, controlat pel PP, en un fet que el catedràtic Javier Pérez Royo ha definit com un cop d’estat, saltant-se tot tipus de sobiranies a causa d’interessos partidistes. I per més ofensa, es van eliminar elements, com assenyala també Borrell, que ja havien estat aprovats a d’altres comunitats autònomes, com és Andalusia. On està la paranoia?

Un altre exemple citat per Josep Borrell és el constant silenci a les contínues peticions que es respecti el concepte d’ordinalitat, que no és una demanda insolidària amb altres comunitats autònomes, sinó un desig que l’acceptada solidaritat no reverteixi negativament en el potencial de desenvolupament de l’autonomia catalana, un principi acceptat a molts països de configuració semblant a l’espanyola.

Afegeix Borrell com a promeses incomplertes oferir 4.200 milions d’euros en inversions per accelerar el corredor mediterrani, inversió que mai no va aparèixer als Pressupostos Generals de l’Estat. En realitat, el disseny d’aquest corredor mediterrani ha assolit en ocasions, tal com assenyala de nou Josep Borrell, dimensions absurdes, com va ser la proposta a la qual va donar suport la presidenta d’Andalusia, la Sra. Susana Díaz, que aquest corredor passés per Madrid.

No cal dir que el món independentista ha basat el seu argumentari en aquesta discriminació, exagerant-la en alguns components, com fer constant referència a un suposat dèficit fiscal (que defineixen com a robatori) de ni més ni menys que 16.000 milions d’euros, aproximadament un 8% del PIB, xifra que és molt superior a la real, que és de 4.000 milions d’euros. Aquestes exageracions són innecessàries, ja que la realitat en si ja mostra una situació que és intolerable; ara bé, en caure en l’exageració es perd la credibilitat, que sempre és necessària en un tema que fàcilment fereix sensibilitats. Borrell admet que la situació actual sosté moltes injustícies, concloent que hi ha canvis necessaris que s’haurien de fer. La negació d’aquesta realitat tan òbvia i tan oblidada és una constant a l’establishment politicomediàtic espanyol.

I aquesta actitud és constant. Com es pot interpretar una mobilització d’homenatge a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, causants de 900 víctimes en la seva actuació de l’1 d’octubre que van necessitar assistència mèdica, sinó com un acte de nacionalisme espanyolista, ja que aquests cossos de seguretat van actuar com a instruments de l’Estat espanyol per imposar la seva llei? I ningú en aquests cossos no va demanar disculpes pel dany causat. No s’adonen que aquest homenatge contribueix a ofendre un gran nombre de catalans?

L’excessiva èmfasi en la necessitat de respectar la Llei –un altre dels arguments més utilitzats pel nacionalisme uninacional espanyol- ignora que la Llei –com la Constitució- va ser escrita en el moment de la transició pels poderosos, en una situació clarament desequilibrada i desigual, a on els vencedors de la Guerra Civil (que controlaven l’aparell de l’Estat i la majoria dels mitjans de comunicació) tenien tot el poder, i els vençuts d’aquest conflicte tenien escàs poder (recentment sortits de la presó, de l’exili o de la clandestinitat). La contínua referència a respectar la Llei és el missatge d’aquells que volen continuar amb aquest desequilibri en les relacions de poder. És una mera excusa per defensar l’statu quo.

I pel que fa a l’argument que l’aprovació de la Constitució per part de la població espanyola va legitimar que es considerés com el punt de referència de tots els demòcrates, cal assenyalar que aquest argument ignora que les dues alternatives possibles que es van presentar a la població van ser o bé inaugurar la democràcia (reflectida en la Constitució) o continuar a la dictadura. Entre aquestes opcions era clar que la població triaria la primera alternativa sobre la segona. En realitat, el fet que Catalunya fos la comunitat a on l’aprovació de la Constitució va ser major es va deure no tant a l’entusiasme per la Constitució, sinó pel gran rebuig a la dictadura. Aprovar aquest referèndum va ser l’única sortida a aquella situació intolerable.

Nota final

És avui molt difícil per aquells catalans que ens sentim també espanyols promoure postures alternatives al secessionisme, donat que la imatge que avui ve d’Espanya és molt poc atractiva. I és aquí a on és summament positiu que estiguin apareixent al llarg del territori espanyol unes noves forces progressistes que tenen una visió plurinacional, ja que són elles les úniques que podrien salvar Espanya, atès que la repressió i constant ofensa de Catalunya per part de l’Estat espanyol ja gairebé ha aconseguit el que l’independentisme ha desitjat: el rebuig tan notable a grans sectors de la societat catalana cap a l’Estat espanyol i cap a Espanya (facilitat això últim pel silenci i apatia cap aquesta discriminació, que ha mostrat gran part de l’establishment politicointel·lectual espanyol). Avui fa més falta que mai accentuar que hi ha una altra Espanya possible, plurinacional i republicana, en la qual la nova Catalunya pugui ser part d’ella. La continuació del constant domini de l’Estat borbònic actual ha conduït al secessionisme emocional de grans sectors del poble català.

 


Com el tema nacional i el tema social es relacionen a Espanya

Vicenç Navarro

Biografia
Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i Director del JHU-UPF Public Policy Center

Setembre, 15, 2017
 
Avui existeixen dos problemes greus a Espanya, que estan relacionats però en situació diferent al que es creuen moltes veus, incloent d’esquerres. Un és el problema social, que és el principal i més urgent, ja que la qualitat de vida i benestar de les classes populars s’ha estat deteriorant d’una manera molt marcada durant aquests anys de la Gran Recessió (veure “El nou règim social d’Espanya”, Públic, 23.06.17; “El principal problema que té avui Catalunya del qual no es parla: la crisi social”, Públic, 30.06.17; i “Què passa a Catalunya? El que no es diu en els mitjans ni a Catalunya ni a Espanya”, Públic, 11.07.17). Aquest problema hauria de ser motiu de mobilització i resposta prioritària per part de les esquerres, ja que històricament han estat els instruments polítics creats per defensar els seus interessos.
L’altre problema és el problema nacional, resultat en part d’una transició immodèlica que va perpetuar un Estat uninacional borbònic, clarament centralitzat i radial, origen de les tensions territorials que han assolit la seva màxima expressió aquests dies, en el conflicte entre l’Estat espanyol (representant del nacionalisme uninacional espanyolista) d’una banda, i la Generalitat de Catalunya (representant de la versió independentista del nacionalisme catalanista) per l’altre.

Les causes de l’enorme crisi social
Les causes de la crisi social són fàcils de veure, encara que el lector no les veurà, sentirà o llegirà en els principals mitjans d’informació del país. Com he mostrat en el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante (Anagrama, 2015) aquestes causes són les polítiques neoliberals que els governs espanyols, incloent els catalans, han anat imposant a la població (i dic imposant perquè no estan en les seves ofertes electorals) durant aquests anys, i que inclouen des de les reformes laborals (que han causat un gran descens dels salaris i un gran creixement de la desocupació i la precarietat) a les enormes retallades en les transferències públiques (com les pensions) i serveis públics de l’Estat del Benestar (com la sanitat, l’educació, els serveis socials, les escoles bressol –mal anomenades guarderies a Espanya–, els serveis domiciliaris a la població amb discapacitats, l’habitatge, i molts uns altres).
I el que és important de subratllar és que els responsables d’aquestes polítiques tenen noms i cognoms: han estat els partits governants a Espanya, específicament el PSOE, que les va iniciar (i que mai no ha fet una autocrítica per això), i el PP, que les va continuar i va expandir. A Catalunya, el principal responsable ha estat Convergència Democràtica de Catalunya, CDC, que ha governat la Generalitat de Catalunya durant la majoria del període democràtic (30 de 37 anys), en aliança amb Unió Democràtica fins al 2015, i després amb ERC, en la coalició Junts Pel Si, liderada per CDC. En realitat, CDC és el partit català més semblat al PP a Espanya, amb el qual, per cert, sempre ha tingut, en temes econòmics i socials, gran afinitat al pertànyer a la mateixa família política, la neoliberal conservadora. El seu enorme poder institucional i mediàtic (aquest últim resultat de la instrumentalització en termes abusius dels mitjans d’informació públics, i dels mitjans privats a través de subvencions clientelistes i corruptibles) apareix en totes les dimensions de la vida política del país, en un sistema caciquil, fundat per la família Pujol, que continua, encara que sota un nom diferent, amb el Partit Demòcrata de Catalunya o PDeCAT. La substitució del president Mas pel president Puigdemont és mer màrqueting polític que no ha canviat la ideologia i modus operandi d’aquest partit.

La ideologia hegemònica en els aparells de la Generalitat de Catalunya governats per Convergència
La seva ideologia és un nacionalisme conservador que en el seu moment tenia una concepció etnicista i fins i tot racista (cal recordar que Pujol havia arribat a dir que els treballadors que venien d’Andalusia i/o Múrcia, definits com “xarnegos”, tenien un coeficient intel·lectual més baix que els catalans, fet que sorprenentment no va tenir resposta i denúncia a Catalunya, excepte per unes poques veus, incloent la meva, quan era jo llavors precisament el metge dels anomenats “xarnegos” al barri més pobre de Barcelona, el Somorrostro). Aquest element de superioritat i identitat ja no es basa tant ara en un element ètnic i racial (encara que en escoltar a l’esposa de Pujol, la Sra. Ferrusola, no sembla clar que aquesta visió hagi desaparegut), sinó en un element cultural. Aquest nacionalisme profundament conservador, barreja de neoliberalisme amb traces de democràcia cristiana i cultura montserratina, és encara dominant en aquest partit. Aquesta ideologia –també coneguda com a pujolisme– ha tingut un enorme impacte en la vida política i mediàtica, i continua tenint-lo. I els partits que la sostenien són CDC i UDC, els principals corresponsables del subdesenvolupament social de Catalunya. Són també instruments polítics que serveixen primordialment els interessos econòmics i financers de l’estructura de poder catalana. Aquest servei no es fa només com a mer instrument d’aquests interessos, sinó també com a transmissió de la ideologia neoliberal (CDC) i conservadora (UDC) que els beneficia.
Una anècdota reflecteix el que dic. Quan vaig tornar de l’exili, vaig dirigir un estudi de l’Estat del Benestar català a on vam mostrar els seus enormes dèficits com a resultat de les polítiques públiques aplicades pel govern català conservador neoliberal (i per l’Estat espanyol). Aquest estudi va ser més tard distribuït àmpliament, a través de vídeos, per una persona anònima, sense conèixer-ho jo, i que va tenir un gran impacte. El portaveu de CDC, el Sr. Felip Puig, el va denunciar al Parlament, acusant-me que jo havia tornat a Catalunya per generar una lluita de classes, a la qual cosa vaig respondre que jo només estava fotografiant la realitat social catalana, a través de l’estudi, afegint que eren ells –els governants de Catalunya-  els principals corresponsables del gran endarreriment social de Catalunya.
Des d’aquell moment sóc una de les persones més vetades als mitjans catalans d’informació. Avui aquesta lluita de classes continua a Catalunya, i les polítiques de retallades i privatitzacions massives i les reformes laborals, aprovades ambdues per CDC, tant a les Corts Espanyoles (en aliança amb el PP), com al Parlament de Catalunya, són les responsables del subdesenvolupament social de les classes populars. Una dada reflecteix molt bé el que estic dient. Durant la Gran Recessió (2008-2016) les rendes del capital han augmentat a Catalunya d’un 42% a un 45% (el major augment en l’època democràtica), mentre que les rendes del treball han anat disminuint d’un 50% a un 46% durant el mateix període.

Com estan relacionats el tema nacional i el tema social?
En teoria, totes les opcions polítiques afirmen retòricament que el seu objectiu final és millorar la qualitat de vida i benestar de la població. I això succeeix especialment en el cas dels partits independentistes, que assenyalen el seu compromís amb el tema social argumentant que el problema social a Catalunya només pot ser resolt mitjançant la secessió d’aquest país d’Espanya, ja que el problema social està causat per Espanya (perquè, en la seva versió més bel·licista, “Espanya roba a Catalunya”). Per aquest motiu conclouen que la resolució del problema nacional ha de ser prioritari postergant la solució social a després, un cop es tingui la independència. I encara quan retòricament es diu en el seu argumentari que el tema nacional i el social sempre van plegats, en realitat avantposen sempre el tema nacional al tema social. I això ocorre també amb les esquerres independentistes (ERC i CUP), que així justifiquen la seva aliança amb les dretes (cosa que dificulta la resolució ràpida del problema social, relegat a un futur llunyà, a quan siguem independents).

El cost social d’algunes esquerres quan s’alien amb les dretes independentistes
Això porta aquestes esquerres independentistes a aliar-se amb les dretes en un projecte dirigit pel PDeCAT per aconseguir la ruptura amb Espanya, partit que, al controlar la gran majoria de l’aparell de la Generalitat, jugaria un paper clau en la transició cap al desenvolupament d’aquesta secessió. Ara bé, aquesta aliança està impossibilitant la resolució del problema social. En aquest aspecte no és cert el que el Sr. Oriol Junqueras, vicepresident de la Generalitat, i dirigent d’ERC, digués al programa d’Ana Pastor a La Sexta aquest passat diumenge que, segons ell, el pressupost aprovat per Junts Pel Sí “ha estat el més social dels que han existit durant el període democràtic”.
Les dades mostren el contrari. La despesa pública social del pressupost de la Generalitat per a l’any 2017, aprovat per Junts Pel Sí amb el suport de la CUP, era un 11,1% més baixa de la que s’havia aprovat en el pressupost de l’últim any del govern tripartit d’esquerres 2010 (i del qual, per cert, ERC era membre). I això va passar en pràcticament tots els capítols de l’Estat del Benestar (un 9,9% menys en educació, un 10,4% menys en sanitat, un 56% menys en habitatge, un 7,1% menys en protecció social, i així capítol per capítol). Per altra banda, la Renda Garantida de Ciutadania, que provenia d’una Iniciativa Legislativa Popular (i que va ser aprovada pel Parlament), va ser retallada significativament fa tan sols uns dies pel govern independentista, sense amb prou feines discussió o debat i sense enrenou mediàtic. I una cosa similar va tenir lloc amb la recent proposta escrita en el projecte de Decret de Turisme (que el Conseller d’Empresa i Coneixement i el Govern volen aprovar per a finals de 2017), a on es proposa, ni més ni menys, que qualsevol habitatge pugui convertir-se en turístic sense límit de dies a l’any (tirant per terra tota la lluita del govern municipal d’Ada Colau contra el lloguer turístic il·legal). Enfront d’aquesta expansió dels pisos turístics (que estan expulsant les classes populars del seu barri), hi va haver un silenci eixordador per part dels mitjans, absorbits tots ells en el tema nacional.
Aquestes dades mostren que l’aliança amb la dreta catalana per aconseguir la secessió es realitza a costa de la continuació del deteriorament social. És cert que la presència d’ERC al govern de Junts Pel Sí ha disminuït la intensitat de les retallades de despesa pública. Però no hi ha dubte que si s’hagués aliat amb les esquerres En Comú Podem i el PSC (com ho va fer en el tripartit), es podria haver establert un govern que hauria pogut disminuir l’enormitat del problema social. Avui les enquestes mostren que en cas d’haver-hi eleccions, aquest tripartit d’esquerres podria governar Catalunya. Aquesta alternativa ni tan sols és considerada en el plantejament independentista, donant motiu perquè PDeCAT utilitzi el tema nacional per ocultar el problema social, tal com fa també la dreta espanyolista, el PP, que són també profundament nacionalistes, hereus dels que es van definir com els nacionals, interrompent un Estat democràtic -la II República- amb un cop militar, i del qual parlaré a la part final de l’article.

Per què la classe treballadora no és independentista
El fet que el procés proindependentista estigui dirigit per les mateixes dretes responsables del gran problema social explica l’escàs atractiu d’aquest projecte per a les classes populars, que no donen suport a la secessió. Per aquest motiu quan els secessionistes parlen que el poble català vol la independència, estan faltant a la veritat. La majoria de la població catalana no desitja la independència. És més, la monopolització del sobiranisme (que és el suport al dret a decidir) per l’independentisme (que és el suport a la secessió) està dificultant seriosament el desenvolupament del sobiranisme, ja que la manera tan poc democràtica amb la qual Junts Pel Sí està actuant està desacreditant el sobiranisme. Posar les urnes perquè la població voti és una condició necessària, però no suficient, per definir el full de ruta com a democràtic. Democràcia requereix una diversitat d’opinions expressades a nivell dels mitjans públics d’informació, avui totalment controlats pel govern de la Generalitat. La manca de garanties per realitzar el referèndum no està causada únicament per l’Estat central, ja que hi ha moltes garanties que són responsabilitat exclusiva de la Generalitat de Catalunya, que sempre ha mostrat escassa consciència democràtica. A Catalunya, com a la resta d’Espanya, existeix gairebé una dictadura mediàtica amb pràctica exclusió de veus d’esquerra, excepte les independentistes, com les CUP, o les que donen suport al seu full de ruta, com el Podem dirigit per Albano Dante.
Aquestes esquerres són forces molt minoritàries als barris obrers, ja que són percebudes en aquest cas com que estan donant suport a una mobilització a favor del mal anomenat referèndum dirigida pel responsable de la crisi social que els ha danyat tant. Aquesta punt de vista va quedar molt clar quan una dona treballadora del barri obrer de Nou Barris, a la reunió de la coordinadora de Catalunya en Comú, va indicar que “el cos em demana anar i sumar-me a una manifestació que és anti PP. Però el cor m’ho impedeix perquè els budells se’m regiren quan veig el Puigdemont, el dirigent dels que ens han fet tant de mal, liderant-la. No, companys, no podem donar suport a aquest projecte. Són els que sempre ens han fet mal”. Presentar que les úniques alternatives probables són Rajoy o Puigdemont és un abús que permet una enorme manipulació, com estan fent Junts Pel Sí i la CUP avui a Catalunya. La pluralitat nacional existeix ja a Catalunya. Per aquest motiu el problema nacional no es resoldrà llevat que rebi el suport de les classes populars, que constitueixen la gran majoria de la població catalana. Tret que aquestes classes vegin que aquest canvi les beneficiarà, no es mobilitzaran al seu favor. I és difícil que vegin que es beneficiaran si els dirigents i partits polítics que hegemonitzen aquests moviments són de dretes. Només en el cas que el moviment de transformació nacional sigui dirigit per les forces polítiques que hagin mostrat el seu compromís amb les classes populars (a través de polítiques públiques que les afavoreixin), hi haurà aquesta mobilització. L’experiència escocesa mostra clarament aquesta situació. El partit nacionalista escocès va ser votat fins i tot a Glasgow (la Barcelona d’Escòcia), en estar més a l’esquerra que el Partit Laborista. Quan va accentuar el seu independentisme, va perdre vots.

La solució dels problemes socials i nacionals a Catalunya i a Espanya
L’evidència que l’enorme problema social d’Espanya i de Catalunya respon a causes comunes és clara: la causa és l’enorme domini de l’Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya per part de les dretes, que explica el subdesenvolupament social tant d’Espanya com de Catalunya. Les dades així ho mostren. I les polítiques econòmiques i socials que han estat aplicant són molt semblants, corresponent a la seva sensibilitat neoliberal conservadora. He documentat que l’argument que utilitzen per justificar l’aplicació d’aquestes polítiques (que no hi ha altres alternatives) no és sostenible. Hi ha alternatives.
Un altre element comú d’aquestes dretes és que les dues, l’espanyola i la catalana, són nacionalistes conservadores però de característiques molt diferents: una és el nacionalisme espanyolista, que és el més fort i dominant, d’arrels imperialistes (que va fundar l’imperi espanyol), de caràcter racista (el dia nacional, el 12 d’octubre, era el Dia de la Raça) i enormement opressiu i asfixiant. La seva màxima expressió va aparèixer durant la dictadura feixista, que va ser una dictadura no només autoritària, sinó també totalitària, és a dir, que intentava crear un nou “home” (les dones no compten en el feixisme), imposant les seves normes, fins i tot a les àrees més personals –com el sexe o l’idioma– per configurar una nova societat, creant una cultura –la cultura franquista– que reproduïa la seva ideologia que, en forma diluïda, continua reproduint-se a i per l’Estat espanyol i la seva intel·lectualitat.
Imposada pels “nacionals”, va presentar qualsevol altra visió d’Espanya, contraria a la uninacionalitat que la caracteritzava, com “l’anti-Espanya”. Per aquest motiu va reprimir qualsevol altra visió d’Espanya, com la visió plurinacional, que admetia l’existència d’altres nacions dins de l’Estat espanyol. Aquesta expressió va ser particularment accentuada a Catalunya, al País Basc i a Galícia. Per aquest motiu la lluita per recuperar la llibertat i la democràcia incloïa la lluita per redefinir Espanya, acceptant la seva plurinacionalitat i el dret a l’autodeterminació com a garantia que la unitat de l’Estat era voluntària i no forçada. Les esquerres van fer sorgir aquesta visió. I tant el Partit Comunista com el Partit Socialista tenien als seus programes durant la clandestinitat aquest compromís, que va ser abandonat a causa de la imposició del Monarca i de l’Exèrcit, que van vetar aquesta proposta. L’enorme desequilibri de forces que hi va haver durant la transició entre les dretes espanyoles (que controlaven l’aparell de l’Estat i els mitjans d’informació) i les esquerres, que havien liderat les forces democràtiques (que acabaven de sortir de la clandestinitat o tornat de l’exili), no podia ser més gran. Com a resultat d’aquella transició desequilibrada i immodèlica va sortir la Constitució, el marc legal de la democràcia espanyola, que va ser presentada propagandísticament com a homologable a qualsevol democràcia europea, la qual cosa és incorrecte.
L’escassa cultura democràtica existent a Espanya, l’escassa diversitat ideològica en els mitjans, el subdesenvolupament social d’Espanya, l’escàs finançament del seu Estat del Benestar i la perpetuació de la cultura franquista, inclosa la seva visió uninacional, repressiva de la plurinacionalitat, el seu centralitzat poder polític sense possibilitats de democràcia directa, com ara referèndums, i un llarg etcètera, es deuen a aquest desequilibri de forces que continua existint a l’Estat borbònic espanyol, la negació de la plurinacionalitat del qual va aconseguir ja la seva expressió el 1714, quan un Borbó, Felip V, per la força de les armes va destruir els drets de Catalunya, utilitzant, com sempre, l’argument de prevenir la unitat d’Espanya, quan els dirigents de la resistència catalana estaven lluitant, a més de per als drets catalans, pel bé d’Espanya (cita textual). Va ser també la justificació del cop feixista (reeixit a causa de l’ajuda de Hitler i Mussolini), per defensar la unitat d’Espanya quan, en realitat, ningú l’estava qüestionant.

L’altre nacionalisme: el catalanista
 Aquest nacionalisme catalanista rarament va ser secessionista. En realitat, els dirigents definits com a separatistes eren federalistes, ja que  demanaven establir l’Estat català dins d’una federació republicana, impossible de realitzar dins de l’Estat borbònic. I van ser les esquerres –com en el seu moment va reconèixer Jordi Pujol– les que van defensar amb major risc, amb major intensitat i amb major coherència la identitat catalana, relacionant clarament el tema social amb el tema nacional. Van ser aquestes esquerres les que van mantenir viva la identitat catalana (que fins i tot algunes veus de l’esquerra espanyola confonen amb separatisme), tant durant la dictadura com després, durant la democràcia. No va ser el conservador Pujol, sinó el socialista Maragall, el que va liderar l’Estatut a on cristal·litzava el reconeixement de Catalunya com a nació (i tot el que això comporta). I va ser el PP, el nacionalisme espanyolista, el que ho va vetar (aquells punts clau en els quals es definia l’essencial). I foren ara les esquerres catalanes –En Comú, Podem, ICV, EUiA– les que van demanar el referèndum, i no les dretes. I a Espanya van ser les noves esquerres les que van demanar la plurinacionalitat.
És més, la Diada -que aquest any va ser capturada i instrumentalitzada pels independentistes- va oblidar la majoria de catalans, als quals va deixar de banda o va silenciar.

El moviment contestatari enfront del PP i de l’Estat central és molt necessari i positiu
No cal dir que l’existència d’un moviment contestatari enfront del govern central és un fet molt positiu al qual cal donar suport. Però la seva instrumentalització pel govern de Junts Pel Sí, liderat per la dreta, és negativa, ja que deixa de costat la majoria de la població catalana i la gran majoria de les classes populars, sense les quals no es pot garantir que una nova Catalunya fos la Catalunya progressista i social que es necessita. Espanya ja ha mostrat que aquell que controla la transició controla el producte d’aquesta transició. Tenir una Catalunya independent amb ministres d’economia ultraliberales, com són els que apareixen com els gurus mediàtics als programes de la televisió catalana actual, no és tranquil·litzador.
Tret que aquesta transició la fes una coalició d’esquerres, dubto que la nova Catalunya fos millor per a les classes populars que l’existent. Ara bé, aquesta coalició és possible ja que no només a Catalunya, sinó també en la resta d’Espanya, estan apareixent noves esquerres, que juntament amb les tradicionals (ara renovades) podrien establir una àmplia coalició que transformés Catalunya i Espanya. A Catalunya el principal problema és la desunió de les esquerres, perquè podrien ja avui governar si s’unissin. Segons les enquestes més recents, si se sumen els vots i també els escons al Parlament (malgrat el biaix de la llei electoral anti-esquerres), els vots d’ERC, Catalunya Sí que és Pot, PSC, i la CUP el permetrien de governar Catalunya, ajudant a resoldre l’enorme crisi social. El que és igualment important és que aquesta coalició, prenent la resolució del tema social com el punt de partida per resoldre el tema nacional, podria mobilitzar la classe treballadora i d’altres elements de les classes populars, pressionant el socialisme espanyol perquè acceptés la plurinacionalitat i el referèndum. Una nova Catalunya social dirigida pels representants de les classes populars que, juntament amb forces polítiques agermanades a la resta d’Espanya, podria realitzar-se, sobretot si Espanya canviés també de govern, passant aquest a ser una coalició d’esquerra i nacionalistes, a on aquest projecte fos possible. El punt clau és si el PNB o el PDeCAT desitjarien substituir Rajoy per un govern ampli de coalició entre esquerres i nacionalistes. L’experiència mostra que, paradoxalment, semblen preferir un govern de Rajoy tal com va succeir amb la negativa a votar Podemos (per part del PDeCAT) a l’última moció de censura.
Acabo així aquesta exposició. El full de ruta de Junts Pel Sí, dirigit per les dretes catalanes contra les dretes espanyoles, no ens portarà als canvis necessaris ni a Catalunya ni a Espanya. No cal dir que com a manifestació d’un sentit popular mereix rebre suport, encara que està pèssimament dirigit; tot i així, cal oposar-se a un intent deliberat d’incrementar el conflicte entre Catalunya i Espanya. És obvi que els dos nacionalismes, l’espanyolista i el catalanista, es necessiten l’un a l’altre i es retroalimenten. Els dirigents d’aquests nacionalismes estan intentant mantenir aquest enfrontament, perquè a les properes eleccions els serà de gran utilitat. El seu enfrontament és part d’una altament reeixida estratègia electoral, però ens allunyarà de la solució del problema social i nacional.
Una última observació. Quan diverses persones vam fundar el Procés Constituent, estava clar que el nostre enfrontament no era només amb l’Estat central, sinó també amb la Generalitat de Catalunya. El “no ens representen” del 15-M aplicava tant a les institucions de l’Estat espanyol com a les institucions de la Generalitat de Catalunya. Cal recordar que el 15-M, inspirador del Procés Constituent, va envoltar el Parlament de Catalunya per exigir que s’interrompessin les polítiques d’austeritat que estaven imposant a les classes populars de Catalunya. El president del Govern de dretes, el Sr. Artur Mas, va haver d’entrar-hi amb helicòpter. Ara bé, seria ridícul que haguéssim d’envoltar el Parlament ara per defensar el seu successor, el Sr. Puigdemont, per continuar fent les mateixes polítiques. Per aquest motiu a l’oposició al govern Rajoy cal afegir l’oposició al govern Puigdemont, la qual cosa no vol dir, com maliciosament s’interpreta, que se’ls consideri equivalents (ja que Rajoy és el problema principal), però sí que s’ha de criticar a Junts Pel Sí com a corresponsables de l’enorme crisi social. No hem d’oblidar ni el “no ens representen”, ni els principis del 15-M. I aquest oblit és típic i característic de posar el tema nacional per sobre de tot, inclòs el tema social. Per resoldre’ls tots dos cal centrar-se en el tema social per mobilitzar les classes populars en l’intent de resoldre el tema nacional. I per fer-ho, un govern d’esquerres a Catalunya i un altre, també d’esquerres, a Espanya, són essencials.. Així de clar.

 

 

Fuera de la ley

Ahora que vuelve a hablarse del despliegue de cascos azules de la ONU en Donbass, en esta ocasión de forma seria y con intenciones de llevar una propuesta al Consejo de Seguridad de Naciones Unidas, aparece, en boca de una representante de Kiev la idea de que el uso del ejército en la zona de conflicto ni siquiera se hizo de forma legal. “Otra vez se vuelve a confirmar la naturaleza criminal del uso del ejército para asesinar a ciudadanos ucranianos que no aceptaron el golpe de Estado en Kiev”, afirmó el analista Boris Rozhin, Colonel Cassad, al conocer las declaraciones de la vicepresidenta del Parlamento de Ucrania.

Según la legislación debía haber autorizado el despliegue de tropas, un tecnicismo que tampoco se cumplió a la hora de destituir al presidente democráticamente elegido, Viktor Yanukovich, que fue depuesto en una “moción de censura” que no contaba con el suficiente número de votos.

“No es que fuera ningún secreto”, prosigue Rozhin. “El aspecto criminal e ilegal del uso del Ejército Ucraniano contra la población de Donbass se conoce desde la primavera de 2014. Es curioso que el Parlamento se haya acordado de ello en otoño de 2017, tras más de tres años de masacres y del golpe de Estado que dio lugar a la guerra civil”.

–––

La vicepresidenta del Parlamento de Ucrania, Oxana Syroid, afirmó que la participación del Ejército Ucraniano en el conflicto armado en Donbass es contraria a la Constitución. Así lo afirmó el jueves, 7 de septiembre, declaración que está disponible en YouTube.

“El uso de las Fuerzas Armadas en el este de Ucrania está haciéndose de forma inconstitucional”, afirmó Syroid. La vicepresidenta del Parlamento añadió también que, según la legislación vigente, el uso del ejército en Donbass debía haber sido autorizado por el Parlamento, algo que jamás ocurrió.

En junio, el diputado Dmitry Tymchuk afirmó que se había propuesto la sustitución de la llamada “operación antiterrorista” en Donbass por una “operación militar”. “La autoridad principal sobre el comando operativo estará a cargo del presidente como comandante en jefe y  el jefe del Estado Mayor de la Defensa se encargará de los aspectos de defensa”, explicó Tymchuk.

El representante plenipotenciario de la República Popular de Donetsk, Denis Pushilin, afirmó que nada de eso está previsto en los acuerdos de Minsk”. El conflicto armado en Donbass comenzó en la primavera de 2014, tras el intento de las autoridades de Kiev de acabar por la fuerza con las protestas que habían comenzado en las regiones de Donetsk y Lugansk.

–––

Hace un año, en una entrevista concedida a un medio ucraniano, el ahora presidente del Parlamento, Andriy Parubiy, en 2014 presidente del Consejo de Defensa y Seguridad Nacional, ya se había referido al intento de dotar de legalidad a la intervención del Ejército en Donbass en un momento en que la legitimidad del Gobierno estaba en entredicho y la guerra no debía impedir la celebración de elecciones presidenciales, que la ley marcial
habría hecho imposible.

La evidente disposición del Gobierno, entonces liderado por Yatseniuk como primer ministro y Turchinov como presidente en funciones, a utilizar el ejército hizo necesaria la búsqueda de una forma para aparentar cierta legalidad en el uso de la fuerza. Sin posibilidad de declarar la ley marcial, se decretó una “operación antiterrorista”, que permitía el uso del ejército para acabar con las protestas de Donbass.

La introducción del ejército, jóvenes reclutas sin intención de disparar contra civiles dispuestos a detener los blindados utilizando su propio cuerpo, dio lugar a la guerra. Ya armadas, las milicias y el Ejército Ucraniano se enfrentaron en las primeras batallas en la primavera de 2014.

Desde entonces han muerto más de 10.000 personas. Ahora, el Parlamento de Ucrania se acuerda de que ni siquiera se hizo de forma legal, aunque ni la vicepresidenta ni el Gobierno se plantean aún que la decisión fuera un crimen contra una amplia parte de la población del país.

 


Los black-outs de Tres o cómo apagarlo todo

Article d'Alexandra Laudo sobre els Blackouts de Tres a la publicació digital A*Desk de crítica i art contemporani

www.a-desk.org/highlights/Los-black-outs-de-Tres-o-como.html

 

 

G3G Records: Poder mirar als ulls

15 de juliol de 2017. 16h
Documental sobre el segell
+ parada de G3G Records

ESCORNALBOU
MERCAT DE SANTA TECA

Catalunya Sud
15 i 16 de juliol de 2017

www.santateca.cat/escornalbou-2017

 

 


 

"El Ingenio" reviu!

“El Ingenio” és una icona de la cultura popular. És un establiment amb 179 anys d’història ininterrompuda al cor del barri Gòtic de Barcelona dedicat a fabricar i vendre capgrossos, gegants, màscares, escenografies, articles de circ i una llarga llista de productes relacionats amb la diversió, el joc i l’espectacle.

“El Ingenio” estava a punt de tancar per jubilació dels antics propietaris, però amb un joc de mans ràpid, atrevit i decidit, els responsables d’”El rei de la Màgia”, un altre establiment centenari de la ciutat, hem aconseguit salvar la botiga i el taller del carrer Rauric, número 6.

Ara tenim el gran repte de fer reviure “El Ingenio”, i per això obrim una nova etapa en què volem compartir viatge i responsabilitat amb els nostres clients i admiradors, amb els aficionats a la cultura popular, al circ i a les arts escèniques, i també amb els nous mecenes d’aquesta campanya de Verkami.

Ajuda'ns a fer-ho realitat!


https://www.verkami.com/projects/17273-el-ingenio-reviu

 

 

Tres
BLACKOUT

Exposició: 1 abril a 18 juny 2017

LA VIRREINA CENTRE DE LA IMATGE
Palau de la Virrreina
La Rambla, 99. 08002 Barcelona

Horari: de dimarts a diumenge i festius, de 12 a 20h
Entrada gratuïta


ajuntament.barcelona.cat/lavirreina/ca/exposicions/blackout/73

 

 

El cinturón rojo

Dimarts 7 de març de 2017. 20:00h
CINEMES GIRONA DE BARCELONA
(c. Girona, 175. 08037 Barcelona)

Hom anomena “El cinturón rojo” al cinturó industrial que encercla Barcelona pel color polític, majoritàriament d’esquerres, de la seva població. El cas és que aquestes poblacions i el moviment obrer que s’hi va desenvolupar a partir dels anys 60, i especialment durant la transició, han estat determinants per la història política i social de la ciutat i del País en general. Un dels punts neuràlgics d’aquest cinturó és, sens dubte, el Baix Llobregat. La radical transformació d’aquest territori els últims 50 anys ha estat espectacular. Va passar de ser l’horta de Barcelona a ser la reserva industrial del territori metropolità. Al Baix Llobregat la població va augmentar el 380% en 25 anys, del 1950 al 1975. Com diu un dels entrevistats “el que a Anglaterra, França i Alemanya es va viure, en la revolució industrial, en més de 100 anys, al Baix Llobregat es va viure comprimit en 20”. Milers de persones a la recerca de feina van arribar provinents de tot l’estat. La majoria dels nouvinguts eren andalusos, extremenys i murcians i les condicions de vida i urbanístiques eren paupèrrimes. Solament les lluites veïnals van tornar la dignitat a l’espai en forma d’escoles, ambulatoris, semàfors… El documental se centra en les lluites obreres a la comarca durant l‘última etapa del franquisme, des de 1970 fins a l’arribada de les primeres eleccions democràtiques, el 1977. Unes lluites que plantant cara a la repressió franquista van preocupar seriosament al poder, tant és així que inclús un ministre de Franco va arribar a dir «Espanya té dos problemes: l’ETA i el Baix Llobregat». Aquest treball de Luis Campo Vidal, finançat per la fundació Utopia i que no s’ha vist ni en cinema ni en TV, no pretén compendiar velles batalletes, sinó transmetre fins on es pot arribar mitjançant l’organització col·lectiva, i recuperar una part ineludible de la nostra història recent.

En el col·loqui posterior a més de la participació del director comptarem amb la del president de la fundació Utopia, Francesc Castellana i els secretaris generals de CCOO i UGT a Catalunya, Joan Carles Gallego i Camil Ros.

Projecció + col·loqui: 5,50€

VISIONS DOCUMENTALS
altervideo.tv/ca/b/visions-documentals-de-marc-el-cinturon-rojo

 

 

Gran Teatro Amaro

Holanda / Holland. 2017

11 Feb
De Perifeer
Deventer

12 Feb
Andledon
Den Andel

15 Feb, 20h
De Kweek
Bussum

17 Feb
Kleintjie Kunst
Hilversum

www.granteatroamaro.com

 

 

FluxClub
www.fluxfestival.org

FEBRER - NOVEMBRE 2017

Vuitena temporada de FLUX CLUB, un club de vídeo amb una periodicitat quinzenal que pretén reflectir la vitalitat del vídeo de creació de la nostra ciutat. Es tracta d’una extensió del Festival de vídeo d’autor FLUX, amb sessions obertes a tot el que està passant en el camp del vídeo a Barcelona, que complementen el festival des del punt de vista dels seus continguts i que estenen el seu període d’acció més enllà dels dies estrictament dedicats al festival.

FLUX CLUB acull tot tipus de sessions amb projeccions, videoperformances i col.loquis que ofereixen al públic la possibilitat del contacte directe amb els videocreadors. Poden ser sessions monogràfiques d’autors reconeguts, temàtiques, dedicades a gèneres com la videodansa i la videopoesia, o col.lectives dedicades a autors emergents.

FLUX CLUB és un espai de difusió del vídeo de creació a la ciutat de Barcelona.

entrada gratuïta

ANTIC TEATRE
Verdaguer i Callís, 12. 08003 Barcelona
tel: +34 93 315 23 54
www.anticteatre.com

 

 

Oriol Perucho in memoriam

Dimarts 17 de gener de 2017. 20:00h
CINEMES GIRONA DE BARCELONA
(c. Girona, 175. 08037 Barcelona)

La matinada del 16 de gener de 2016, víctima d’un càncer de pulmó,va morir l’Oriol Perucho; tenia 62 anys. Amb la seva desaparició molts vàrem perdre un amic i l’escena musical de Barcelona va perdre un dels referents clau de les avantguardes musicals dels anys 70. Però l’aportació d’en Perucho no es limita al seu paper de pioner d’aquestes avantguardes, sinó que fins a la seva mort va estar compromès amb la innovació i l’experimentació. Des que el 1970 va crear la mítica banda Perucho’s, que juntament amb Baf, van ser els introductors del Free jazz a casa nostra, no va parar de tocar la bateria, de compondre i d’improvisar, sempre rebutjant els camins fàcils i buscant-ne de nous per explorar. Va passar per diverses bandes, algunes de culte per a l’escena musical més avantguardista, com Tropopausa, Koniec, Moisés, La Bel Canto Orchestra d’en Pascal Comelade, Les Anciens, Cebos Enrique, Mil Pesetas, etc. A més ens ha deixat els seus tres discos en solitari: “Insultó, le multaron y dejó de comer” (1992) “Zaping CD” (1994) i “Así pasan 45 minutos” (1998) en els que va col·laborar amb un gran nombre de músics amics i que són un catàleg del seu univers més personal, de la seva empremta. Una empremta que va des dels títols dels temes, a unes composicions que compaginen un cert aire ingenu amb la innovació més radical. Quan va morir havia refet Perucho’s amb l’Oriol Pons de Vall “Ginger” i l’Enric Cervera, alhora que col·laborava amb diverses formacions amb músics 30 anys més joves que ell. És segur que ens hagués seguit sorprenent amb noves propostes i com diu el guitarrista Ramon Solé, amb el que va compartir Tropopausa, “estava en el seu moment de maduresa i ens hem perdut 15 anys molt bons”.

Aquest dimarts 17 de gener farà un any que l’Oriol ens va deixar i des de Visions Documentals li hem volgut retre un homenatge amb la projecció de diverses peces documentals fetes pels seus amics i d’entrevistes a 12 dels músics que varen col·laborar amb ell. Després de la projecció en comptes del col·loqui habitual volem brindar per ell i us convidarem a una copa de cava i un pica pica, gentilesa de Catering Hepburn, al vestíbul del cinema.

Projecció + col·loqui: 5,50€

VISIONS DOCUMENTALS
altervideo.tv/ca/b/visions-documentals-de-gener-oriol-perucho-in-memoriam